Nens i càmping

Nens i càmping és una combinació GUANYADORA. Aire lliure, espais oberts, poca circulació de trànsit i piscina (element imprescindible). És igual si l’aigua està gelada. Els nens tenen aquesta increïble capacitat de tirar-s’hi sense ni plantejar-s’ho. I el binomi guanyador encara és més fantàstic ni se’n pot gaudir en temporada baixa o mitja (no ho dic per res, però cada cop més m’atabalen les aglomeracions o molta gent en un mateix lloc).

Fa uns dies vam tornar a Sant Pere Pescador (Girona, Alt Empordà). I dic vam tornar perquè era el “nostre” càmping de sempre, sobretot, perquè és un espai increïble i amb totes les facilitats per practicar windsurf, l’esport que practicava el pare de les bessones. Ho heu captat bé i a la primera. Practicava. En passat. Pobre, des de fa cinc anys que no posa les taules a l’aigua. El càmping (és La ballena alegre), ens agrada perquè les parcel·les són grans i estan rodejats de windsurfistes (i kites, últimament). Sempre havíem dit (fins i tot quan encara no en teníem) que era un bon espai també per als nens, perquè cuiden tots els detalls per a ells (lavabos i piques a les seves mides, banyeres per a bebès i espai cuidat per canviar-los, etc...).

Doncs bé, ja era hora de provar-ho, no?. Les bessones ja havien estat de càmping, però havíem anat de bungalow. No és la primera vegada que em sentiu parlar de logística, i de com n’era de complicat d’anar amb dos bebès de la mateixa edat. Ja feia dos anys que ho volíem provar, però quan ens decidíem, hi havia mala previsió de temps. Però ara, amb cinc anys, i després de veure un capítol de la Peppa Pig que va de càmping amb tenda, ho teníem claríssim. Dit i fet.

No cal que m’allargui massa amb el resultat, oi? Emocionades entrant i sortint de la tenda... i ajudant-nos a muntar-la. Contentes d’anar amb bicicleta. Felices de nedar a la piscina. Divertides d’utilitzar la nova tauleta per fer els àpats. Encuriosides per veure com eren els lavabos i les dutxes. Xafarderes amb tots els veïns, bàsicament alemanys. Sorpreses de “dormir” tant aprop de la platja. Contentes. Molt contentes.

Repetirem? I tant!

Juntes

I va passant el temps, i com ja feien de petites, els hi agrada passejar agafades de la mà. Continua aquest vincle tan especial i meravellós. 

Kidnelis: paraula a paraula, aprenem jugant

Imatge cedida per dECOmunicació

Motivar els nens amb lletres i números és una tasca que interessa a molts pares. A l’Ona li van agradar molt d’entrada (a P3 li encantaven les lletres), però després se’n va cansar. A l’Estel no li motivaven gens, i no ha estat ben bé fins a aquest curs que li ha començat la fascinació, per les paraules, però sobretot pels números. Cada nen és un món, i cada escola marca el seu ritme. A la nostra no és una obsessió, i les nenes evolucionen cada dia que passa. Són les petites, i això també es nota en la seva capacitat per entendre el concepte de les síl·labes, els sons i les diferents represenacions. Això sí, aprofitem totes les oportunitats per fer créixer les ganes de saber coses i despertar el seu interès. Llegim contes, fem llistes de la compra, mirem preus i números al supermercat, i hem tingut algun joc per potenciar aquest interès per la lectoescriptura. El comentari de les mestres és que no ens preocupem, que aviat faran el click i tots els conceptes es posaran al seu lloc. Això sí, potenciar el seu interès és una feina diària.

Avui us vull parlar d’un d’aquests jocs que m’ha semblat interessant i que les petites ja han descobert. Es tracta de KIDNELIS, un joc educatiu de taula que potencia la lectroescriptura dels nens de més de cinc anys. Està creat per un equip d’emprenedors, i està avalat pel pedagog Carles Rodrigo. I com es juga?. Doncs trobem unes fitxes amb frases molt divertides que els nens han de llegir i escriure amb lletra d’impremta o lligada, en un bloc que ja porta incorporat el joc. I com que són frases divertides i algunes ben esbojarrades, els nens han de decidir i debatre si són veritat o mentida. El joc s’ha dissenyat en català, castellà i anglès per a no nadius. A l’Ona i l’Estel encara els costa una mica la lletra lligada, però els hi agrada fer practiques. De moment anem paraula a paraula. I quan les lliguem totes, riem molt.

Ja n’hem fet algunes:

El bebè condueix un cotxe de carreres (L’Estel se’m va quedar mirant amb cara d’espantada. “Deu ser de joguina, oi, mama?”.)

El meu amic viu dalt d’un arbre (“La Marta va dormir un dia en una cabana dalt d’un arbre”, diu ràpidament l’Ona)

El llapis de la meva classe canta òpera (“Apa! Això no és veritat”, riuen les dues)

I així ens hem estat una bona estona, intentant escriure les lletres i les paraules.
I equivocant-nos. I esborrant (llapis i goma, per cert, inclosos en el joc). I sabeu què és el millor? Que com que és un joc, i ens estem divertint, equivocar-nos no provoca cap mena de frustració. Un element molt important perquè els petits avancin en els seus coneixements. Si ens equivoquem, tornem a començar. No passa res. 

L'striptease de les genives

Només la meva estimada Mafalda podia definir a la perfecció aquesta “obsessió” de les petites per les dents que es mouen i cauen. Des de fa setmanes… què dic setmanes… des de fa mesos, és un dels temes preferits de les petites i de la classe. M’acosto a la classe i em trobo una de les tutores declamant al vent: “Avui n’han caigut tres més”, i tots ja sabem de què parla.

L’Ona i l’Estel són les petites de la classe, de manera que per molt que els hi expliqui que les seves dents encara tardaran una mica a bellugar-se, per elles ja fa mesos que n’hi ha una o dues que es mouen. I et demanen que els hi toquis perquè vegis com es mou (ni un mil·límetre, però què hi farem), et demanen que els hi expliquis perquè cauen i d’on surten les dents noves, qui és el “Ratoncito Pérez” o “l’àngel”, perquè es veu que porten un regalet però pot ser un o altra... això no ha quedat molt clar.

El tema dents s’ha convertit en gairebé una obsessió. Imagino que deu ser una cosa fascinant vist amb els seus ulls. I la setmana passada, que vam anar al dentista a fer revisió de càries (després de la nostra experiència fem revisió cada cinc o sis mesos), va ser el tema estrella. En podeu llegir més a Bon dia, senyora càries / Caca, cul, pulpotomia i Una lliçó impressionant. 

L’Ona va sortir súper contenta perquè la dentista li havia dit que les dues de davant ja es començaven a bellugar.

L’Estel va sortir molt enfadada perquè a ella no li havia dit que se li bellugués cap dent. “Aquesta dentista no en sap perquè a mi sí que se’m belluga i no m’ho dit”.

I jo vaig sortir especialment feliç perquè no hi ha cap càries, es renten bé les dents i fins al novembre-desembre no hi hem de tornar. Això sí, sabent que l’Ona té la mossegada creuada i n’haurem de parlar aviat.

Els vostres fills també estan obsessionats amb les dents que cauen?